La llum, i la foscor, de la meva maternitat

Sostenir un nadó, alimentar-lo, acompanyar-lo, respectar-lo i cobrir totes les seves necessitats estant, els primers mesos, vint-i-quatre hores al dia és esgotador, màgic, cansat, fosc, íntim, solitari, increïble, meravellós, desconegut, amb petits dols i grans benvingudes és, si més no Per mi, el més sorprenent que m'ha passat Mai, allò que ha desbordat de felicitat, alegria, tristor i esgotament la meva vida, Mai ha tornat ni tornarà a ser la mateixa, ni podria viure-la d'una altra manera arribats fins aquí.

La maternitat m'ha transformat, o potser, m'ha fet veure més enllà, m'ha fet més empàtica, més pacient, més ràpida, més flexible, més adaptable, més polivalent.

La maternitat m'ha donat molta llum i molta foscor. M'ha donat seguretat i certesa.

Estan sent els 9 anys més invencibles de la meva vida i, em sembla, que encara em queden uns quants més per continuar endavant.




Sostener un bebé, alimentarlo, acompañarlo, respetarlo y cubrir todas sus necesidades estando, los primeros meses, veinticuatro horas al día es agotador, mágico, cansado, oscuro, íntimo, solitario, increíble, maravilloso, desconocido, con pequeños duelos y grandes bienvenidas; es, cuando menos para mí, lo más sorprendente que me ha pasado nunca, aquello que ha desbordado de felicidad, alegría, tristeza y agotamiento mi vida, nunca ha vuelto, ni volverá, a ser la misma, ni podría vivirla de otro modo llegados hasta aquí.

La maternidad me ha transformado, o quizás, me ha hecho ver más allá, me ha hecho más empática, más paciente, más rápida, más flexible, más adaptable, más polivalente.

La maternidad me ha dado mucha luz y mucha oscuridad. Me ha dado seguridad y certeza.

Están siendo los 9 años más invencibles de mi vida y, me parece, que todavía me quedan unos cuántos más para continuar adelante.




La meva, nostra, lactància

Per mi parlar de lactància no és fàcil, gens. És quelcom que fa mal, molt mal, quelcom que encara (potser és difícil d'entendre) està en procés de dol, després de 9 anys?? Si, encara...

La Nora va pendre pit exclusiu unes dos setmanes, a causa d'una infecció vaig estar ingressada i operada d'urgència, a la UCI i va ser impossible continuar. Em van donar una pastilla per tallar la llet (que en tenia!! tot i no creure-m'ho gaire) a l'entrar a quiròfan i una altre, crec recordar, al dia següent.


Un cop recuperada vaig intentar relactar, amb una especialista, que em va oferir tècniques i tecnicismes, però no acompanyament. Entre això i la meva poca informació i salut, ho va fer impossible, tot i arribar a fer mixta durant un temps.


A partir d'aquell moment vam fer bibis, era curiós per què quan marxàvem fora sempre m'oblidava el biberó i la llet (a qui se li oblida el menjar??) tenia uns 15 biberons i ni us diré la llet que tenia, en pols vull dir. Em vaig sentir sola i jutjada, com moltes mares que fan lactància materna o artificial.


Però aquests 18 dies, si arriben, van ser meravellosos i van fer que els pits, els meus pits, sempre hagin estat quelcom especial per la Nora, quelcom que ens ha unit, i ens uneix, encara. De petitona, ara és mitjana!!, quan tenia por, estava malaltona o necessitava consol sempre, sempre, posava les mans als meus pits i això l'alleugerava, bé, en realitat, ens alleugerava a totes dues. Estic segura que si haguéssim pogut, la nostra lactància hauria estat molt més llarga, llarguíssima, però la que SI varem tenir va ser fantàstica, nostra, única i íntima.


Para mí hablar de lactancia no es fácil, nada. Es algo que me duele, mucho, algo que todavía (quizás es difícil de entender) está en proceso de duelo, ¿después de 9 años?? Si, todavía...

Nora tomó pecho exclusivo unas dos semanas, debido a una infección estuve ingresada y operada de urgencia, en la UCI y fue imposible continuar, estuvimos días separadas (esa, es otra historia, la de la operación) Me dieron una pastilla para cortar la leche (que tenía!! a pesar de no creérmelo mucho) al entrar en quirófano y otra, creo recordar, al día siguiente.


Una vez recuperada intenté relactar, con una especialista, que me ofreció técnicas y tecnicismos, pero no acompañamiento. Entre esto y mi poca información y salud, lo hizo imposible, a pesar de llegar a hacer mixta durante algún tiempo.

A partir de aquel momento hicimos bibis, era curioso porqué cuando marchábamos fuera siempre me olvidaba el biberón y la leche (¿a quien se le olvida la comida??) tenía unos 15 biberones y ni os diré la leche que tenía, en polvo quiero decir. Me sentí sola y juzgada, como muchas madres que hacen lactancia materna o artificial.

Pero estos 18 días, si llegan, fueron maravillosos e hicieron que los pechos, mis pechos, siempre hayan sido algo especial por Nora, algo que nos ha unido, y nos une, todavía. De pequeñita, ¡ahora es mediana!, cuando tenía miedo, estaba malita o necesitaba consuelo siempre, siempre, ponía las manos en mis pechos y esto el calmaba, bien, en realidad, nos calmaba a ambas. Estoy segura que si hubiéramos podido, nuestra lactancia habría sido mucho más larga, larguísima, pero la que SI tuvimos fue fantástica, nuestra, única y íntima.

Benvinguda Cora, Benvingut Leo

Avui és un gran dia, som un més a la família, ha arribat el Leo.

I la seva arribada em transporta a l'arribada de la Cora, la seva mare, la meva germana. I la seva arribada ens posa, a les dues, al mateix
prestatge, Som Mares!! I se'm fa estrany veure-la alletar, cuidar, mirar, maternar;

I se'm fa estrany veure'm tieta, intentant respectar l'espai de la nova família, mossegar-me la llengua, és ella, la meva germana petita, és ella la Mare. Quant he d'aprendre, Quant m'has d'ensenyar

M'encantaria assegurar-te que el que viureu, tot el camí que queda fos planer, senzill, idíl·lic, tendre i tranquil, però no puc. El que si et puc assegura, Leo, és que estaré al vostre costat, acompanyant, intentant fer-ho bé, respectant el vostre fer i ritme, aprenent de vosaltres i amb vosaltres.

Avui ja comparteixo la feina de mare amb la meva germana. Ell que és alegre, sempre contenta, positiva, tranquil i plena de saviesa, més de la que ella fins i tot sap.

Avui, ja som un més a la família. Benvingut Leo


Hoy es un gran día, somos uno más a la familia, ha llegado Leo.

Y su llegada me transporta a la llegada de Cora, su madre, mi hermana. Y su llegada nos pone, a las dos, en la misma estantería, ¡Somos Madres!! Y se me hace extraño verla amamantar, cuidar, mirar, maternar;

Y se me hace extraño verme tieta, intentando respetar el espacio de la nueva 
familia, morderme la lengua, es ella, mi hermana pequeña, es ella la Madre. Cuánto tengo que aprender, Cuánto me tienes que enseñar

Me encantaría asegurarte que lo que viviréis, todo el camino que queda será llano, sencillo, idílico, tierno y tranquilo, pero no puedo. Lo que si te puedo asegurar, Leo, es que estaré a vuestro lado, acompañandos, intentando hacerlo bien, respetando vuestro hacer y ritmo, aprendiendo de vosotros y con vosotros.

Hoy ya comparto el trabajo de madre con mi hermana. Ella que es alegre, siempre contenta, positiva, tranquilo y llena de sabiduría, más de la que ella incluso sabe.

Hoy, ya somos uno más a la familia. Bienvenido Leo

Ja hi penseu??!!

Quant feia que no escrivia, ostres perdoneu!! I sobretot, em perdono, cosa díficil!!!

Avui porto tot el dia pensant en la importància per part de tota la societat d'acompanyar i respectar la maternitat, les embarassades. Ens trobem en l'ull de tothom, coneguts o no, des del primer moment que sen's nota. Al principi ens fa gràcia, segurament, però així durant més de 20 setmanes (si, si uns 4-5 mesos) és esgotador.

Els primers mesos o bé no sen's nota gens "ostres ningú diria que estàs de...." o bé sen's nota massa "vols dir que no portes dos, o tres, o que estàs de més"... tot, sempre, et fa dubtar i pensar... potser tenen raó, tot i que en uns moments es planta davant teu la serenitat i saps que no!!

Després tothom sap si portes nen o nena en funció de la panxa, o els llavis (superiors, noies... jajajaja) o els pits, o els ulls, o l'humor.... També saben dir-te, fallant normalment evidentment, si s'avançarà "com la de la meva veina" o no naixerà mai "com la teva cosina"

I el moment, potser no per totes, però gairebé sí, quan tothom et pregunta (tu amb un bombo de 37 o 38 setmanes) "encara no has parit?" entren ganes de dir, "sí senyora,  he parit és que avui tenia molta gana i m'he menjat una síndria" o "i tant, és que m'he tornat a embarassar".. collons tu!!

Ai, i quan ens passem de la data que tothom té al cap que ha de ser (perquè ho diu un metge, o la menstruació, o l'ovulació, o l'àvia) i no neix??? està tothom preguntant-tetrucant-teescrivint-te.... com si tu no tinguessis ganes de veure la cara del teu nadó, olorar la teva petita, parir i per fir tenir-lo als teus braços...

Si us plau, quan anem a parla amb una embarassada "Fem servir el seny, senyores i senyors". Ostres que bonica estàs!!" "de 38! qué bé ja queda menys" "gaudeix, sent i qué bé que ho fas, respectant el temps que necessita el teu bebé" "41! ostres això és que necessita aquest temps" "ha de ser molt cansat, però segur que al teu petit l'estàs ajudant molt, acompanyant-lo en el seu temps maduratiu"...

No penseu que seria millor acompanyar, animar, escoltar, donar suport, que preguntar, atabalar, jutjar i posar-les encara més nervioses??

Això va per vosaltres, totes les preynis!!!!


Cuánto hacía que no escribía, ostras ¡perdonanme! Y sobre todo, me perdono, ¡cosa díficil!

Hoy llevo todo el día pensando en la importancia por parte de toda la sociedad de acompañar y respetar la maternidad, a las embarazadas. Nos encontramos en el ojo de todo el mundo, conocidos o no, desde el primer momento que se nos nota. Al principio nos hace gracia, seguramente, pero así durante más de 20 semanas (si, si unos 4-5 meses) es agotador.

Los primeros meses o bien no se nos nota nada "ostras nadie diría que estás de...." o bien se nos nota demasiado "quieres decir que no llevas dos, o tres, o que estás de más"... todo, siempre, te hace dudar y pensar... quizás tienen razón, a pesar de que en unos vuelve a ti la serenidad, ¡sabes que no!!

Después todo el mundo sabe si llevas niño o niña en función de la barriga, o los labios (superiores, chicas... jajajaja) o los pechos, o los ojos, o el humor.... También saben decirte, fallando normal y evidentemente, si se avanzará "como la de mi vecina" o tendrán que inducir "como tu prima"

Y el momento, quizás no para todas, pero si para la mayoría, cuando todo el mundo te pregunta (tú con un bombo de 37 o 38 semanas) "todavía no has parido?" entran ganas de decir, "sí señora, sí he parido es que hoy tenía mucha hambre y me he comido una sandía" o "y tanto, es que me he vuelto a embarazar".. ¡cojones tú!

Ay, y cuando nos pasamos de la fecha que todo el mundo tiene a la cabeza que ha de ser (porque lo dice un médico, o la menstruación, o la ovulación, o la abuela) y, ¿no nace??? está todo el mundo preguntándote, llamándote, escribiéndote.... cómo si tú no tuvieras ganas de ver la cara de tu bebé, oler a tu pequeña, parir y por fin tenerlo en tus brazos...

Por favor, cuando vamos a hablae con una embarazada "Seamos coherentes, señoras y señores". Ostras que bonita estás!!" "de 38! qué bien ya queda menos" "disfruta, siente y qué bien que lo haces, respetando el tiempo que necesita tu bebé" "41! ostras esto es que necesita este tiempo" "tiene que ser muy cansado, pero seguro que a tu pequeño lo estás ayudando mucho, acompañándolo en su tiempo madurativo"...

No pensáis que sería mejor acompañar, animar, escuchar, apoyar, qué preguntar, agobiar, juzgar y ponerlas todavía más nerviosas??


Esto va por vosotras, ¡todas las preñis!

Acompanyant-la a créixer

Aquest matí hem tingut visita amb la pediatra de la Nora, la Gemma, que la visita d'ençà que te tres anys. La Gemma l'escolta, la mira, es comunica, i li ha dit si volia xerrar quelcom amb ella a soles, ella, de moment, ha dit que no, però ha estat molt xulo veure com ara, ella és protagonista de les visites, com la pediatra i, d'alguna manera, nosaltres, estem donant-li la informació i la responsabilitat de la seva salut, del seu cos, donant-li eines, coneixement, espai, escolta...

I quan era allà, compartint amb la Gemma els seus neguits, les seves alegries, mentre xerrava i obria el seu cor, el meu ha fet un batec gran tot recordant que la setmana vinent ja farà 9 anys que ens vam mirar per primera vegada, que ens vam olorar.. 9 anys que ens vam tocar per primer cop....

I hem anat a esmorzar juntes, a una cafeteria que hi anava quan era "jove" i hem rigut molt, explicant-li amb qui anava, què feia i compartint, petites confidències, somnis i il·lusions.

Amb aquest procés que és la maternitat, donant la benvinguda a nous vents i acomiadant, petits dols continus, a d'altres ja viscuts, ja és hora d'anar a dormir. Nanit i gràcies per ser-hi




Esta mañana hemos tenido visita con la pediatra de Nora, la Gemma, que la visita desde que tiene tres años. Gemma la escucha, la mira, se comunica, y le ha dicho si quería charlar algo con ella a solas, sin mi, Nora, de momento, ha dicho que no, pero ha sido mucho chulo ver como ahora ella es la protagonista de las visitas, como la pediatra y, de alguna manera, nosotros, estamos dándole la información y la responsabilidad de su salud, de su cuerpo, dándole herramientas, conocimiento, espacio, escucha...

Y cuando estaba allí, compartiendo con Gemma sus desazones, sus alegrías, mientras charlaba y abría su corazón, el mío ha hecho un gran salto recordando que la próxima semana ya hará 9 años que nos miramos por primera vez, que nos olimos.. 9 años que nos tocamos por primera vez....

Y hemos ido a desayunar juntas a una cafetería que iba cuando era "joven" y nos hemos reído mucho, explicándole con quien iba, que hacía y compartiendo pequeñas confidencias, sueños e ilusiones.

Con este proceso que es la maternidad, dando la bienvenida a nuevos vientos y despidiendo, pequeños lutos continuos, a otros ya vividos, ya es hora de ir a dormir. Nanit y gracias por estar







En constant aprenentatge, Aprenent a acompanyar-te



La Nora porta un temps molt explosiva, amb molta contenció fora i que surt a casa, un cop ha acabat música, o piscina, o jocs, o parc, o el que hàgim fet, amb molts plors desconsolats, amb molta energia i fins i tot, en moments, ràbia. 

L'he acompanyada des de molts llocs, segurament a alguns no tornaré, i des de fa uns dies entenc que és una fase que ha de passar, s'ha d'enfadar amb mi, ens hem de separar, caminar plegades però no juntes, per a arribar, potser molt llunyana, l'adolescència. Avui és A i demà R, sempre hi ha quelcom per a "ja està mama, ja s'ha espatllat el meu dia tan meravellós..." (sí, ho sé  un punt dramàtic com la seva germana gran i com les doladé, així som.....), plors, argargargs, i moltes altres coses.

Un cop ja ha esdevingut la tempesta d'avui, mentre sopàvem, m'ha preguntat per que confiava tant en ella, per què passes el que passés, sempre estava i que, de vegades enfadada o seria, li llegia el conte o xerràvem juntes. Jo li he dit que igual que l'estimo quan està contenta o riallera, també ho faig quan no ho està, que, potser, és quan més ho necessita, que el nostre amor i respecte, que nosaltres, no ens estimem amb condicions, ni més ni menys. I, com fa últimament, m'ha deixat bocabadada explicant-me....

Ja sé mama, tu veus els meus colors, oi?
Què vols dir, Nora?
L'altre dia, a l'escola, dues amigues de la classe s'havien mig enfadat i moltes li feien costat a una d'elles, l'altra es va seure i estava trista. Em vaig apropar i li vaig preguntar si estava bé, si tenia mal i, saps què em va dir, mama? Per què sóc transparent, Nora?? i jo, de debò mama, li vaig dir que no ho era, que tenia molts colors, que estava envoltada de colors. Jo vaig veure els seus com tu veus els meus quan m'enfado i jo no sóc capaç de veure'ls?

I llavors, de sobte, ella em recorda que estem aprenent, totes dues, a gaudir amb la vida, que estem aprenent a viure-la amb intensitat, i que, malgrat que no sempre ens entenem o ens sabem acompanyar, ens hem escollit, jo a ella i ella a mi. I em recorda que l'estimo, intentant no posar-hi condicions. I em recorda que l'accepto, intentant no posar-hi expectatives. I ella em recorda i m'ensenya a fer-ho, per que ella m'estima sense condicions i m'accepta sense expectatives.

Nora, continuaré aprenent a acompanyar-te, a ser-hi al teu costat



Nora lleva un tiempo muy explosiva, con mucha contención fuera y que sale encasa, una vez ha acabado música, o piscina, o juegos, o parque, o loque hayamos hecho, con llantos desconsolados, con mucha energía e incluso, en momentos, rabia.

La he acompañado desde muchos lugares, seguramente a algunos no volveré, y desde hace unos días entiendo que es una fase que tiene que pasar, se tiene que enfadar conmigo, nos tenemos que separar, andar cerca pero no juntas, para llegar, quizás muy lejana, a la adolescencia. Hoy es A y mañana R, siempre hay algo para "ya está mama, ya se ha estropeado mi día tan maravilloso..." (sí, lo sé, tiene un punto dramático como su hermana mayor y como las doladé, así somos.....), llantos, argargargs, y otras muchas cosas.

Una vez ya ha acontecido la tormenta de hoy, mientras cenábamos, me ha preguntado por q
ue confiaba tanto en ella, por qué pasara lo que pasara, siempre estaba y que, a veces enfadada o seria, le leía el cuento o charlábamos juntas. Yo le he dicho que igual que la quiero cuando está contenta o risueña, también lo hago cuando no lo está, que, quizás, es cuando más lo necesita, que nuestro amor y respeto, que nosotras, no nos queremos con condiciones. Y, como hace últimamente, me ha dejado boquiabierta explicándome....
"Ya sé mama, tú ves mis colores, ¿verdad?
¿Qué quieres decir, Nora?
El otro día, en el cole, dos amigas de la clase se habían medio enfadado y muchas apoyaban a una de ellas, mientras la otra se sentó y estaba triste. Me acerqué y le pregunté si estaba bien, si le dolía algo y, ¿sabes qué me dijo, mama? Nora, ¿Por qué soy transparente?? y yo, de verdad mama, le dije que no lo era, que tenía muchos colores, que estaba rodeada de colores. Yo vi sus colores cómo tú ves los mios cuando me enfado y yo no soy capaz de verlos, ¿verdad mama?

Y entonces, de repente, ella me recuerda que estamos aprendiendo, las dos, a disfrutar con la vida, que estamos aprendiendo a vivirla con intensidad, y que, a pesar de que no siempre nos entendemos o nos sabemos acompañar, nos hemos escogido, yo a ella y ella a mí. Y me recuerda que la quiero, intentando no poner condiciones. Y me recuerda que la acepto, intentando no poner expectativas. Y ella me recuerda y me enseña a hacerlo, por que ella me quiere sin condiciones y me acepta sin expectativas.

Nora, continuaré aprendiendo a acompañarte, a estar a tu lado




Ara ja sé perquè ploro i plovia


Aquesta setmana m'està costant tot una mica, em noto trista, que em costa centrar-me, que tinc el pensament a algun núvol i avui, quan sortia de Gurumaji per anar a veure una mare, plovia moltíssim i el cotxe m'ha fet la guitza i, així, de cop, he començat a plorar i plorar i plorar desconsoladament, sense motiu aparent, amb aquell plor que et talla l'alè.

He tancat el paraigua i m'he mullat, molt, he deixat que la pluja caigués. De seguida he tornat a tapar-me, he tancat el cotxe i he anat a fer coses. Per inèrcia, de manera mecànica, sense pensar, quelcom estrany.

Quan ja anava a buscar la Nora, que ja no plovia i sortia el sol, de sobte, he vist la data en la farmàcia del / Sant Cugat, prop de l'escola de la Nora. I el meu cor s'ha trasbalsat, i les llàgrimes han tornat a aparèixer, però diferents. En aquell moment si sabia d'on em venia la tristor. Avui és 21/4. Avui fa 13 anys et veia per última vegada.

T'enyoro. T'estimo. Et ploro. Sé perquè, Mama


Esta semana me está costando todo un poco, me noto triste, me cuesta centrarme, tengo el pensamiento en alguna nube y hoy, cuando salía de Gurumaji para ir a ver una madre, llovía muchísimo y el coche me ha hecho una jugada y, así, de golpe, he empezado a llorar y llorar y llorar desconsoladament, sin motivo aparente, con aquel llanto que te corta el aliento.

He cerrado el paraguas y me he mojado, mucho, he dejado que la lluvia cayera sobre mí. Enseguida he vuelto a taparme, he cerrado el coche y he ido a hacer cosas. Por inercia, de manera mecánica, sin pensar, algo extraño.

Cuando ya iba a buscar a Nora, que ya no llovía y salía el sol, de repente, he visto la fecha en la farmacia de la C/ Sant Cugat, cerca de la escuela de Nora. Y mi corazón se ha trastornado, y las lágrimas han vuelto a aparecer, pero diferentes. En aquel momento si sabía de donde me venía la tristeza. Hoy es 21/4. Hoy hace 13 años te veía por última vez.

Te añoro. Te quiero. Te lloro. Sé porqué, Mama