En constant aprenentatge, Aprenent a acompanyar-te



La Nora porta un temps molt explosiva, amb molta contenció fora i que surt a casa, un cop ha acabat música, o piscina, o jocs, o parc, o el que hàgim fet, amb molts plors desconsolats, amb molta energia i fins i tot, en moments, ràbia. 

L'he acompanyada des de molts llocs, segurament a alguns no tornaré, i des de fa uns dies entenc que és una fase que ha de passar, s'ha d'enfadar amb mi, ens hem de separar, caminar plegades però no juntes, per a arribar, potser molt llunyana, l'adolescència. Avui és A i demà R, sempre hi ha quelcom per a "ja està mama, ja s'ha espatllat el meu dia tan meravellós..." (sí, ho sé  un punt dramàtic com la seva germana gran i com les doladé, així som.....), plors, argargargs, i moltes altres coses.

Un cop ja ha esdevingut la tempesta d'avui, mentre sopàvem, m'ha preguntat per que confiava tant en ella, per què passes el que passés, sempre estava i que, de vegades enfadada o seria, li llegia el conte o xerràvem juntes. Jo li he dit que igual que l'estimo quan està contenta o riallera, també ho faig quan no ho està, que, potser, és quan més ho necessita, que el nostre amor i respecte, que nosaltres, no ens estimem amb condicions, ni més ni menys. I, com fa últimament, m'ha deixat bocabadada explicant-me....

Ja sé mama, tu veus els meus colors, oi?
Què vols dir, Nora?
L'altre dia, a l'escola, dues amigues de la classe s'havien mig enfadat i moltes li feien costat a una d'elles, l'altra es va seure i estava trista. Em vaig apropar i li vaig preguntar si estava bé, si tenia mal i, saps què em va dir, mama? Per què sóc transparent, Nora?? i jo, de debò mama, li vaig dir que no ho era, que tenia molts colors, que estava envoltada de colors. Jo vaig veure els seus com tu veus els meus quan m'enfado i jo no sóc capaç de veure'ls?

I llavors, de sobte, ella em recorda que estem aprenent, totes dues, a gaudir amb la vida, que estem aprenent a viure-la amb intensitat, i que, malgrat que no sempre ens entenem o ens sabem acompanyar, ens hem escollit, jo a ella i ella a mi. I em recorda que l'estimo, intentant no posar-hi condicions. I em recorda que l'accepto, intentant no posar-hi expectatives. I ella em recorda i m'ensenya a fer-ho, per que ella m'estima sense condicions i m'accepta sense expectatives.

Nora, continuaré aprenent a acompanyar-te, a ser-hi al teu costat



Nora lleva un tiempo muy explosiva, con mucha contención fuera y que sale encasa, una vez ha acabado música, o piscina, o juegos, o parque, o loque hayamos hecho, con llantos desconsolados, con mucha energía e incluso, en momentos, rabia.

La he acompañado desde muchos lugares, seguramente a algunos no volveré, y desde hace unos días entiendo que es una fase que tiene que pasar, se tiene que enfadar conmigo, nos tenemos que separar, andar cerca pero no juntas, para llegar, quizás muy lejana, a la adolescencia. Hoy es A y mañana R, siempre hay algo para "ya está mama, ya se ha estropeado mi día tan maravilloso..." (sí, lo sé, tiene un punto dramático como su hermana mayor y como las doladé, así somos.....), llantos, argargargs, y otras muchas cosas.

Una vez ya ha acontecido la tormenta de hoy, mientras cenábamos, me ha preguntado por q
ue confiaba tanto en ella, por qué pasara lo que pasara, siempre estaba y que, a veces enfadada o seria, le leía el cuento o charlábamos juntas. Yo le he dicho que igual que la quiero cuando está contenta o risueña, también lo hago cuando no lo está, que, quizás, es cuando más lo necesita, que nuestro amor y respeto, que nosotras, no nos queremos con condiciones. Y, como hace últimamente, me ha dejado boquiabierta explicándome....
"Ya sé mama, tú ves mis colores, ¿verdad?
¿Qué quieres decir, Nora?
El otro día, en el cole, dos amigas de la clase se habían medio enfadado y muchas apoyaban a una de ellas, mientras la otra se sentó y estaba triste. Me acerqué y le pregunté si estaba bien, si le dolía algo y, ¿sabes qué me dijo, mama? Nora, ¿Por qué soy transparente?? y yo, de verdad mama, le dije que no lo era, que tenía muchos colores, que estaba rodeada de colores. Yo vi sus colores cómo tú ves los mios cuando me enfado y yo no soy capaz de verlos, ¿verdad mama?

Y entonces, de repente, ella me recuerda que estamos aprendiendo, las dos, a disfrutar con la vida, que estamos aprendiendo a vivirla con intensidad, y que, a pesar de que no siempre nos entendemos o nos sabemos acompañar, nos hemos escogido, yo a ella y ella a mí. Y me recuerda que la quiero, intentando no poner condiciones. Y me recuerda que la acepto, intentando no poner expectativas. Y ella me recuerda y me enseña a hacerlo, por que ella me quiere sin condiciones y me acepta sin expectativas.

Nora, continuaré aprendiendo a acompañarte, a estar a tu lado