La llum, i la foscor, de la meva maternitat

Sostenir un nadó, alimentar-lo, acompanyar-lo, respectar-lo i cobrir totes les seves necessitats estant, els primers mesos, vint-i-quatre hores al dia és esgotador, màgic, cansat, fosc, íntim, solitari, increïble, meravellós, desconegut, amb petits dols i grans benvingudes és, si més no Per mi, el més sorprenent que m'ha passat Mai, allò que ha desbordat de felicitat, alegria, tristor i esgotament la meva vida, Mai ha tornat ni tornarà a ser la mateixa, ni podria viure-la d'una altra manera arribats fins aquí.

La maternitat m'ha transformat, o potser, m'ha fet veure més enllà, m'ha fet més empàtica, més pacient, més ràpida, més flexible, més adaptable, més polivalent.

La maternitat m'ha donat molta llum i molta foscor. M'ha donat seguretat i certesa.

Estan sent els 9 anys més invencibles de la meva vida i, em sembla, que encara em queden uns quants més per continuar endavant.




Sostener un bebé, alimentarlo, acompañarlo, respetarlo y cubrir todas sus necesidades estando, los primeros meses, veinticuatro horas al día es agotador, mágico, cansado, oscuro, íntimo, solitario, increíble, maravilloso, desconocido, con pequeños duelos y grandes bienvenidas; es, cuando menos para mí, lo más sorprendente que me ha pasado nunca, aquello que ha desbordado de felicidad, alegría, tristeza y agotamiento mi vida, nunca ha vuelto, ni volverá, a ser la misma, ni podría vivirla de otro modo llegados hasta aquí.

La maternidad me ha transformado, o quizás, me ha hecho ver más allá, me ha hecho más empática, más paciente, más rápida, más flexible, más adaptable, más polivalente.

La maternidad me ha dado mucha luz y mucha oscuridad. Me ha dado seguridad y certeza.

Están siendo los 9 años más invencibles de mi vida y, me parece, que todavía me quedan unos cuántos más para continuar adelante.




La meva, nostra, lactància

Per mi parlar de lactància no és fàcil, gens. És quelcom que fa mal, molt mal, quelcom que encara (potser és difícil d'entendre) està en procés de dol, després de 9 anys?? Si, encara...

La Nora va pendre pit exclusiu unes dos setmanes, a causa d'una infecció vaig estar ingressada i operada d'urgència, a la UCI i va ser impossible continuar. Em van donar una pastilla per tallar la llet (que en tenia!! tot i no creure-m'ho gaire) a l'entrar a quiròfan i una altre, crec recordar, al dia següent.


Un cop recuperada vaig intentar relactar, amb una especialista, que em va oferir tècniques i tecnicismes, però no acompanyament. Entre això i la meva poca informació i salut, ho va fer impossible, tot i arribar a fer mixta durant un temps.


A partir d'aquell moment vam fer bibis, era curiós per què quan marxàvem fora sempre m'oblidava el biberó i la llet (a qui se li oblida el menjar??) tenia uns 15 biberons i ni us diré la llet que tenia, en pols vull dir. Em vaig sentir sola i jutjada, com moltes mares que fan lactància materna o artificial.


Però aquests 18 dies, si arriben, van ser meravellosos i van fer que els pits, els meus pits, sempre hagin estat quelcom especial per la Nora, quelcom que ens ha unit, i ens uneix, encara. De petitona, ara és mitjana!!, quan tenia por, estava malaltona o necessitava consol sempre, sempre, posava les mans als meus pits i això l'alleugerava, bé, en realitat, ens alleugerava a totes dues. Estic segura que si haguéssim pogut, la nostra lactància hauria estat molt més llarga, llarguíssima, però la que SI varem tenir va ser fantàstica, nostra, única i íntima.


Para mí hablar de lactancia no es fácil, nada. Es algo que me duele, mucho, algo que todavía (quizás es difícil de entender) está en proceso de duelo, ¿después de 9 años?? Si, todavía...

Nora tomó pecho exclusivo unas dos semanas, debido a una infección estuve ingresada y operada de urgencia, en la UCI y fue imposible continuar, estuvimos días separadas (esa, es otra historia, la de la operación) Me dieron una pastilla para cortar la leche (que tenía!! a pesar de no creérmelo mucho) al entrar en quirófano y otra, creo recordar, al día siguiente.


Una vez recuperada intenté relactar, con una especialista, que me ofreció técnicas y tecnicismos, pero no acompañamiento. Entre esto y mi poca información y salud, lo hizo imposible, a pesar de llegar a hacer mixta durante algún tiempo.

A partir de aquel momento hicimos bibis, era curioso porqué cuando marchábamos fuera siempre me olvidaba el biberón y la leche (¿a quien se le olvida la comida??) tenía unos 15 biberones y ni os diré la leche que tenía, en polvo quiero decir. Me sentí sola y juzgada, como muchas madres que hacen lactancia materna o artificial.

Pero estos 18 días, si llegan, fueron maravillosos e hicieron que los pechos, mis pechos, siempre hayan sido algo especial por Nora, algo que nos ha unido, y nos une, todavía. De pequeñita, ¡ahora es mediana!, cuando tenía miedo, estaba malita o necesitaba consuelo siempre, siempre, ponía las manos en mis pechos y esto el calmaba, bien, en realidad, nos calmaba a ambas. Estoy segura que si hubiéramos podido, nuestra lactancia habría sido mucho más larga, larguísima, pero la que SI tuvimos fue fantástica, nuestra, única y íntima.