Cinco años sin vicente

Avui fa cinc anys que en Vicente va marxar, cinc anys que "el father" ens va deixar. Hi ha la part d'un llibre "Viaje a Itxian" que m'agrada molt, on diu que hi ha dos tipus de persones les que viuen i les que existeixen, en Vicente va viure i va fer viure molta gent, era un home savi, dels de debó, amb llum intensa i amb paraules certes, era un home que durant tota la seva llarga vida va VIURE intensament, creia en tot el que feia.. Recordo que parlant-li del meu somni, del que estava estudiant (l'última vegada que el vaig veure ja estava estudiant, buscant...) i em va dir algo així com que el camí està per caminar-lo amb tot el que comporta, caure, entreposar-se, mullar-se... no per a ser transitat, igual que la vida, està per viure-la no per a passar-hi de costat.. Així que avui celebrem que estem aquí, trepitjant el camí, caminant cap als somnis, essent qui som.. Gràcies Vicente 



 Hoy hace cinco años que Vicente se marchó, cinco años que "el father" nos dejó. Una parte de un libro "Viaje a Itxian" que me gusta mucho, donde dice que hay dos tipos de personas las que viven y las que existen; Vicente vivió e hizo vivir a mucha gente, era un hombre sabio, de los de verdad, con luz intensa y con palabras ciertas, era un hombre que durante toda su larga vida VIVIÓ intensamente, creía en todo lo que hacía.. Recuerdo que hablándole de mi sueño, de lo que estudiaba (la última vez que lo vi ya estaba estudiando, buscando...) me dijo algo así como que el camino está para caminarlo con todo lo que conlleva, caer, tropezarse, mojarse... no para ser transitado, igual que la vida, está para vivirla no para pasar de lado.. Así que hoy celebramos que estamos aquí, pisando el camino, andando hacia los sueños, siendo quién somos.. Gracias Vicente

Néixer, la pel.lícula!! Respectar-nos, el secret!!

Encara de ressaca, de la bona, de la d'oxitocina, de la de naixements!!! Els passats 31/05 i 03/06 vàrem projectar a Sabadell la pel·lícula Néixer, de la Directora Ana Victoria Pérez, quin goig. Una pel·lícula-documental vital, no periodística, 60 minuts intensos on diferents dones i famílies expliquen les seves experiències, on diferents professionals fantàstics també l'evidència.

La projecció del documental va estar organitzada per Gurumaji i Espai Vida (http://www.espai-obert.com/tallers/espai-vida/) un cop projectat va deixar lloc al debat on l'Ana, la Judith d'Espai Vida i jo mateixa vàrem poder compartir, escoltar, debatre i riure, amb tots els assistents al mateix. Va ser emotiu i fantàstic poder, entre tots i totes, parlar des del respecte, des de l'amor i des del coneixement.

I avui, com cada dos divendres, a la nostra trobada de la Biblioteca Vapor Badia on ja fa dos anys que ho fem, hi he pensat molt. He pensat molt en el respecte, en l'amor i en creure, creure en nosaltres com a dones, com a mares, com a les millors, Creure que podem gestar, parir, alletar, criar i acompanyar, creure en la nostra capacitat com a mares, en la capacitat de la nostra família, del nostre nadó!!

Quan esdevens mare els dubtes, la culpa, la por, molts elements entren en el teu dia a dia, en la teva lluita amb tu mateixa, perquè com diu Elefantes "Qué yo no lo sabía..." no tenies ni idea de com seria, ni de com aniria, tota la família, la que acabes de formar, com la que ja hi havia de feta, ha de reestructurar-se i cada membre tornar a un lloc, potser no el mateix. Però hem de respectar-nos, respectar el que sentim, el que som, com fem, com acompanyem als nostres fills i filles, ens hem de respectar davant les crítiques o opinions dels altres, posar límits, recordar que ara és la nostra família i nosaltres decidim com fer-ho. Potser el més difícil de tot és creure en nosaltres, confiar i estar aliè a les opinions dels altres, que de ben segur si hi posem un límit, si diem prou, no hi serien.

Confiar, respectar i acompanyar, però no només els nostres fills i filles, o les altres mares i famílies, sinó a nosaltres mateixes, a nosaltres primer!! Estem tan atentes en respectar els altres que ens oblidem del més important, el respecte envers nosaltres mateixes, el respecte i la confiança.

Avui, a la nostra trobada, he estat tan a gust, tan contenta de la sinceritat, la confiança, les llàgrimes, els riures, és fantàstic fer xarxa de mares, de dones, és genial sentir-te dins i compartir, és meravellós que entre totes ens donem un cop de mà, és increïble que trobem espais on expressar, sentir i ser.

Gràcies boniques, sinceres i precioses mares, gràcies divertits, corredors i petits mestres, Grans Nens i Nenes

 


Todavía de resaca, de la buena, de la de oxitocina, de la de nacimientos!!! Los pasados 31/05 y 03/06 proyectamos en Sabadell la película Néixer, de la Directora Ana Victoria Pérez, qué gozo. Una película-documental vital, no periodística, 60 minutos intensos donde diferentes mujeres y familias explican sus experiencias, donde diferentes profesionales fantásticos también la evidencia.

La proyección del documental estuvo organizada por Gurumaji y Espai Vida (http://www.espai-obert.com/tallers/espai-vida/) una vez proyectado dejó lugar al debate donde Ana, Judith de Espai Vida y yo misma pudimos compartir, escuchar, debatir y reír, con todos los asistentes al mismo. Fue emotivo y fantástico poder, entre todos y todas, hablar desde el respeto, desde el amor y desde el conocimiento.

Y hoy, como cada dos viernes, en nuestro encuentro de la Biblioteca Vapor Badia donde ya hace dos años que lo hacemos, he pensado mucho. He pensado mucho en el respeto, en el amor y en creer, creer en nosotras como mujeres, como madres, como las mejores, Creer que podemos gestar, parir, amamantar, criar y acompañar, creer en nuestra capacidad como madres, en la capacidad de nuestra familia, de nuestro bebé!!

Cuando aconteces madre las dudas, la culpa, el miedo, muchos elementos entran en tu día a día, en tu lucha contigo misma, porque cómo dice Elefantes "Qué yo no lo sabía..." no tenías ni idea de cómo seria, ni de cómo iría, toda la familia, la que acabas de formar, como la que ya estaba, tiene que reestructurarse y cada miembro volver a un lugar, quizás no el mismo. Pero tenemos que respetarnos, respetar lo que sentimos, lo que somos, como hacemos, como acompañamos a nuestros hijos e hijas, nos tenemos que respetar ante las críticas u opiniones de los otros, poner límites, recordar que ahora es nuestra familia y nosotros decidimos como hacerlo. Quizás lo más difícil de todo es creer en nosotras, confiar y estar ajena a las opiniones de los otros, que a buen seguro si ponemos un límite, si decimos bastante, no estarían.



Confiar, respetar y acompañar, pero no sólo a nuestros hijos e hijas, o las otras madres y familias, sino a nosotras mismas, a nosotras primero!! Estamos tan atentas en respetar a los demás que nos olvidamos de lo más importante, el respeto hacia nosotras mismas, el respeto y la confianza.

Hoy, en nuestro encuentro, he estado tan a gusto, tan contenta de la sinceridad, la confianza, las lágrimas, las risas, es fantástico hacer red de madres, de mujeres, es genial sentirte dentro y compartir, es maravilloso que entre todas nos echemos una mano, es increíble que encontremos espacios donde expresar, sentir y ser.




Gracias bonitas, sinceras y preciosas madres, gracias divertidos, corredores y pequeños maestros, Grandes Niños y Niñas