La panxa més maca del món....

He recordat tantes i tantes vegades que he dit que no m'agrada la meva panxa, ni la cicatriu. Les cicatrius que té, em recorden, contínuament, que no puc tornar a ser mare, la duresa del postpart de la meva maternitat, la realitat que m'encantaria, de vegades, no saber... 

Des de l'operació la meva panxa està plena de cicatrius, els drenatges, la mateixa operació, etc. I des de llavors la meva panxa no m'agrada, i ho dic obertament, massa, potser, i ella, contínuament, em diu que és la panxa més maca del món.

Tornant de passejar el Txisu i comprar gelats, hem vist un cartell on anunciaven un gimnàs que obriran aviat i la fotografia era una dona prima, amb el ventre pla i la Nora m'ha preguntat "Mama, i aquesta panxa si t'agrada?" òndia en aquell moment m'he adonat de la importància que té estimar-nos, de debò, treballar allò que ens fa mal, acceptar-nos, i li he dit "m'agrada més la meva, per què és on et vaig portar, on et vaig acollir, és una panxa amb cicatrius d'un meravellós i únic moment" i just en aquell moment m'he adonat què tinc la millor panxa del món, la MEVA, la NOSTRA i que ja n'hi ha prou de buscar allò que, no sé qui, hem va fer creure que la panxa preciosa és aquella plana i sense senyals, ja n'hi ha prou de no acceptar on som i qui som, ja n'hi ha prou....

I pensant en la panxa, en les dones, en els homes, en la pressió, en el ser i estar sempre "bé", en la estupidesa del ésser humà, sobretot, potser, la meva, he recordat aquest video que vull compartir amb totes i tots vosaltres


http://www.upsocl.com/diversidad/la-historia-detras-de-uno-de-los-mejores-antes-y-despues-que-he-visto/#


He recordado tantas y tantas veces que he dicho que no me gusta mi barriga, ni la cicatriz. Las cicatrices que tiene, me recuerdan, continuamente, que no puedo volver a ser madre, la dureza del postparto de mi maternidad, la realidad que me encantaría, a veces, no saber... 

Desde la operación mi barriga está llena de cicatrices, los drenajes, la misma operación, etc. Y desde entonces mi barriga no me gusta, y lo digo abiertamente, demasiado, quizás, y ella, continuamente, me dice que es la barriga más guapa del mundo.

Volviendo de pasear a Txisu y comprar helados para el postre, hemos visto un cartel donde anunciaban un gimnasio que abrirá pronto y la fotografía era una mujer delgada, con el vientre plano y Nora me ha preguntado "Mama, y esta barriga si te gusta?" ostras en aquel momento me he dado cuenta de la importancia que tiene querernos de verdad, trabajar aquello que nos duele, aceptarnos, y le he dicho "me gusta más la mía, por qué es donde te llevé, donde te acogí, es una barriga con cicatrices de un maravilloso y único momento" y justo en aquel momento me he dado cuenta qué tengo la mejor barriga del mundo, la mía, la nuestra y que basta de buscar aquello que, no sé quién, nos hizo creer que la barriga preciosa es aquella llana y sin señales, que el cuerpo bonito es aquel sin el paso del tiempo, basta de no aceptar donde estamos y quién somos, basta....

Y pensando en la barriga, en las mujeres, en los hombres, en la presión, en el ser y estar siempre "bien", en la "operación bikini" y en la estupidez del ser humano, sobre todo, quizás, la mía, he recordado este video que quiero compartir con todas y todos vosotros


http://www.upsocl.com/diversidad/la-historia-detras-de-uno-de-los-mejores-antes-y-despues-que-he-visto/#