Què son 8 anys??

Diumenge, la Nora em va dir "mama, vaig a dutxar-me" amb el seu pijama, va entrar al bany i em va demanar que li pengés la dutxa i que ja m'avisaria quan acabés. Vaig tancar la porta. Vaig sentir com l'aigua anava caient i com ella, orgullosa i autònoma, es dutxava, s'ensabonava, i cantava. Em va cridar, "mama, jo puc sola, però així estàs a prop quan surti i la propera vegada ja no cal". Vaig entrar i donar-li la tovallola. Vaig sortir i la sentia cantar mentre es desenredava els cabells.

El bany dóna al passadís i al sortir i tancar la porta hi ha la paret i en aquesta penjades tres fotografies de la Nora quan tenia un parell de dies, i al mirar-la, vaig riure, plorar fins i tot, i vaig adonar-me que només són uns anys, que tot passa (com sempre dic als grups), que es fan grans, independents, rebels, autònoms, seriosos, clars, directes.. Grans

I penso en el dia que va néixer, com apretava amb força; i els primers anys de no dormir, d'amunt i avall, d'acompanyar-la amb els primers aliments, les primeres febres, els primers mocs, les primeres passes, les primeres paraules. D'agafar-la a coll cada vegada que no volia caminar, que m'ho ha demanat, d'acompanyar-li el plor, de passar nits senceres dormint plegades (encara passa), d'abraçar-la a la nit, de jugar a cuinetes, d'explicar contes d'animals, de tantes coses, tantes, que ens han passat.

I m'adono que tenia raó, que vaig criar-la i acompanyar-la, encara ara ho faig i faré, com ella necessitava i com jo sentia. Amb molts petons, braços, collit, teta, bibis, farinetes, trossos, cotxet, portanadó, estimant-la i respectant-la, estimant-me i respecta'n-me

I em pregunto, què són 8 anys en la seva o la meva vida?, si ara se sent segura d'anar a buscar el pa, de dutxar-se sola, de preparar-nos l'esmorzar, de sopar amb amigues, d'entrar al bosc, de buscar tresors, de tantes coses.

Només han passat vuit anys i ara, de ben segur, encara queden moltes i moltes coses més per viure, experimentar, sentir, aprendre, lluitar.... 
Sabia que el meu instint no em fallaria i espero, que vénen temps regirats, que segueixi sense fallar-me.




El domingo, Nora me dijo "mama, voy a ducharme" con su pijama, entró al baño y me pidió que le colgara la ducha y que ya me avisaría cuando acabara. Cerré la puerta. Oí como el agua iba cayendo y como ella, orgullosa y autónoma, se duchaba, se enjabonaba, y cantaba. Me llamó, "mama, yo puedo sola, pero así estás cerca cuando salga y la próxima vez ya no hace falta". Entré y le dí la toalla. Salí y la escuchaba cantar mientras se desenredaba el pelo.

El baño da al pasillo y al salir y cerrar la puerta está la pared y en ésta colgadas tres fotografías de Nora cuando tenía un par de días, y al mirarla, reí, lloré incluso, y me di cuenta que sólo son unos años, que todo pasa (cómo siempre digo en los grupos), que se hacen grandes, independientes, rebeldes, autónomos, serios, claros, directos.. Grandes

Y pienso en el día que nació, como empujaba con fuerza; y los primeros años de no dormir, de arriba y abajo, de acompañarla con los primeros alimentos, las primeras fiebres, los primeros mocos, las primeras pasas, las primeras palabras. De cogerla en brazos cada vez que no quería andar, que me lo ha pedido, de acompañarle el llanto, de pasar noches enteras durmiendo juntas (todavía pasa), de abrazarla por la noche, de jugar a cocinitas, de explicar cuentos de animales, de tantas cosas, tantas, que nos han pasado.

Y me doy cuenta que tenía razón, que la crié y acompañé, todavía ahora lo hago y haré, como ella necesitaba y como yo sentía. Con muchos besos, brazos, colecho, teta, bibis, papilla, trozos, cochecito, portabebé, amándola y respetándola, amándome y respetándome.

Y me pregunto, ¿qué son 8 años en su o mi vida?, si ahora se siente segura de ir a buscar el pan, de ducharse sola, de prepararnos el almuerzo, de cenar con amigas, de entrar en el bosque, de buscar tesoros, de tantas cosas.

Sólo han pasado ocho años y ahora, a buen seguro, todavía quedan muchas y muchas cosas más para vivir, experimentar, sentir, aprender, luchar.... Sabía que mi instinto no me fallaría y espero, que vienen tiempos revueltos, que siga sin fallarme.