Fa dies que tinc ganes d'escriure, de buidar, de compartir.. però no sempre trobo el moment o el tema, com si fos tant important trobar un tema o fil conductor que donés sentit al que vull buidar, l'excusa suposo.
Dos mesos intensos com a mare, la Nora creix, es va fent gran, i comença a marxar, a caminar llarg sola, a escollir tribu, a escollir les coses que són importants per a ella i, potser, no tant per a mi o al revés que per a mi ho son i per a ella no.
Està divertida i espontània, independent i depenent, encuriosida per la vida, les coses, experimentant i sentint, buscant i trobant. i jo ja l'enyoro, ja la trobo a faltar, cada etapa és fantàstica i té, si em permeteu l'expressió, un trosset de dol, d'acomiadament, de canvi.... alhora que tot té un moment de benvinguda, de rebuda.
Dos mesos pràcticament sense entrar per aquí, dos mesos d'intensos acompanyaments, dos mesos de meravellós creixement i aprenentatge, dos mesos que he conegut gent fantàstica amb la qual aprenc, nous projectes i sinergies.
També aquestes últimes setmanes moments remoguts on la figura de la Doula ha sortit a molts mitjans, donant-nos a conèixer, tot i les barbaritats dites. On m'he sentit molt, molt reconfortada i acompanyada, on totes les famílies que he acompanyat m'han donat suport, trucades, fotos i missatges meravellosos com aquest d'un pare "La dona lliure que acompanya altra dona, està mil vegades més a prop de l'amor i la felicitat que el filòsof donant arguments. Ànims", em va fer molta ilu aquesta i moltes mostres d'afecte que vaig rebre, i continuo rebent!!! Aquests dies han servit per a donar veu a Mares, Professionals i Doulas, ha servit per a què molta gent conegui aquesta figura i d'altres la malinterpretin, per a mi és un moment clau on és importantíssim deixar clar qui som i què no fem les Doulas, on em sento orgullosa de pertànyer i treballar a l'Associació Mares Doules. On, com a Doula, m'he sentit trista alhora que no m'he sentit ofesa (aquest document no parla de mi, ni parla de la Doula), però com a dona si que m'he sentit ofesa alhora que qüestionada.
Dos mesos que he trobat a faltar escriure, Dos mesos que us he trobat a faltar, Dos mesos que hi han passat volant
Hace días que tengo ganas de escribir, de vaciar, de compartir.. pero no siempre encuentro el momento o el tema, como si fuera tant importante encontrar un tema o hilo conductor que diera sentido a lo que quiero vaciar, la excusa supongo.
Dos meses intensos como madre, Nora crece, se va haciendo mayor, y empieza a irse, a andar largo sola, a escoger tribu, a escoger las cosas que son importantes para ella y, quizás, no tanto para mí o a la inversa que para mí lo son y para ella no.
Está divertida y espontánea, independiente y dependiente, curiosa por la vida, las cosas, experimentando y sintiendo, buscando y encontrando. y yo ya lo añoro, ya la echo de menos, cada etapa es fantástica y tiene, si me permitís la expresión, un trocito de luto, de despido, de cambio.... a la vez que todo tiene un momento de bienvenida, de recibimiento.
Dos meses prácticamente sin entrar por aquí, dos meses de intensos acompañamientos, dos meses de maravilloso crecimiento y aprendizaje, dos meses que he conocido gente fantástica con la cual aprendo, nuevos proyectos y sinergias.
Estos días han servido para dar voz a Madres, Profesionales y Doulas, ha servido para qué mucha gente conozca esta figura y otros la malinterpreten, para mí es un momento clave donde es importantísimo dejar claro quién somos y que no hacemos las Doulas, donde me siento orgullosa de pertenecer y trabajar en la Asociación Madres Doules. Dónde, como Doula, me he sentido triste a la vez que no me he sentido ofendida (este documento no habla de mí, ni habla de la Doula), pero como mujer si que me he sentido ofendida a la vez que cuestionada.
Dos meses que he echado de menos escribir, Dos meses que os he echado de menos, Dos meses que han pasado volando