Gurumaji

Aquest matí mentre esmorcàvem la Nora m'ha preguntat sobre la iaia, va marxar l'any passat als 97 anys, que si jo creia que estava al cel i si era una estrella, o un núvol o un dels ocells que volen. Li he preguntat que pensava ella i em deia que estava segura que era l'estel més vellet i que anava més lent del cel, però alhora el que brillava més pq havia estat mooooooooolts anys agafant llum "mama fins i tot 97!!".

Arrel d'aquesta conversa i de com ella parla els temes és quan m'adono que és importantíssim parlar amb ells, de TOT, explicant-lis de la manera més senzilla, més tranquil·la i amb més amor. Acompanyar els nostres fills, la maternitat i la paternitat, no és tasca fàcil, però és meravellosa! és un aprenentatge continu, és un caminar sense parar i també és una abraçada, un t'estimo i un gran petó, la criança és la manera de trobar-nos.

Parlem amb els nostres fills i filles, amb els nostres nadons, amb la nostra parella. És tant important que entre tots fem un demà on tots sentim, alegria o tristor, però on tots també sabem reconèixer allò que sentim. Com a pares i mares podem limitar accions dels nostres fills, però mai el que senten ni com ho senten, em d'acompanyar-los en reconèixer el que senten, a acceptar-ho i a buscar la manera millor de treure-ho. Que poguin riure sense parar, que plorin davant una pel·lícula, un cop o una paraula, que saltin als basalts, que es pintin les mans i les parets, que caigui el got de llet....... acompanyem el seu camí, estant sempre al seu costat i deixant que facin el seu propi








Esta mañana mientras desayunábamos, Nora me ha preguntado sobre la yaya, se marchó el año pasado a los 97 años, que si yo creía que estaba en el cielo, si era una estrella, o una nube o uno de los pájaros que vuelan. Le he preguntado que pensaba ella y me decía que estaba segura que era la estrella más viejecita lenta del cielo, pero a la vez la que brillaba más porque había estado muchoooooos años cogiendo luz "mama 97!!".

A raíz de esta conversación y de cómo ella habla los temas, es cuando me doy cuenta que es importantísimo es hablar con ellos, de TODO, explicándoles de la manera más sencilla, más tranquila y con más amor. Acompañar a nuestros hijos no es tarea fácil, pero es maravillosa! es un aprendizaje continuo, es un andar sin cesar y también es un abrazo, uno te quiero y un gran beso.

Hablemos con nuestros hijos e hijas, con nuestros bebés, con nuestra pareja. Es tanto importante que entre todos hagamos uno mañana donde todos sintamos, alegría o tristeza, pero donde todos también sepamos reconocer aquello que sentimos. Como padres y madres podemos limitar acciones de nuestros hijos, pero nunca el que sienten ni como lo sienten, hemos de acompañarlos a reconocer lo que sienten, a aceptarlo y a buscar la manera mejor de sacarlo. Que puedan reír sin cesar, que lloren ante una película, una caída o una palabra, que salten en los charcos, que se pinten las manos y las paredes, que caiga el vaso de leche....... acompañémosles mientras caminan, estando siempre a su lado y dejando que hagan el suyo propio.